Reflexió en torn l’ensenyament plurilingüe i pluricultural i el valencià
En este nou segle i sobretot a partir d’enguany (2012) entrem en un nou paradigma cultural, on les diferències són essencials. Ens comuniquem de diferent manera i aprenem també de distinta forma a com ho feien fa deu anys. Tots estos canvis són present i han d’afectar ineludiblement a altres maneres de fer les coses. Pel que fa al títol i al tema d’este artícle, l’educació també ha de canviar. I no només perquè hi són les noves tecnologies, ni perquè sabem més sobre com funciona el nostre cervell, ni perquè sabem quines són les situacions d’aprenentatge dels aprenents, ni perquè hi ha una crisi econòmica que afecta a tots els racons del món, ni perquè hem estat governats per incompetents que s’han lucrat de la ‘res pública’, que també, sinó per tot allò i perquè els experts ens diuen d’allò important que hi ha en ser capaços de comunicar-nos en més d’una llengua
Des d’Europa es promou el multilingüisme i la supervivència de les llengües minoritzades i el plurilingüisme dels ciutadans europeus com a signe d’identitat més rellevant de la seua ciutadania. En opinió de la Comissió del Consell Europeu, tot sistema educatiu ha de tindre com a objectiu el formar a les persones en la capacitat de comunicar-se en dos o més llengues de la Comunitat. Diu així, en el seu Llibre Blanc sobre Educació i Formació, Ensenyament i Aprenentatge. Cap a la societat d’aprenentatge (1996): “…s’està fent necessari per a tothom, independentment de la ruta educativa o de formació professional elegida, ser capaç d’adquirir i de mantindre l’habilitat de comunicar-se almenys en dos de les llengües de la Comunitat, a més de la seua llengua materna”.
El model educatiu que és capaç d’enfrontar-se a les noves situacions des de la perspectiva de la normalització lingüística i la recuperació cultural del valencià és l’educació plurilingüe i pluricultural. Una educació plurilingüe i pluricultural es definix pels objectius que pretén i les llengües que fa servir com a llengües vehiculars.
Definició d’Educació Plurilingüe i Pluricultural.- Aquella que es proposa, independentment de la procedència lingüística, cultural i socioeconòmica dels alumnes, l’adquisició no solament d’una competència plurilingüe almenys en les dos llengües cooficials, i en una o dos d’estrangeres, l’experiència integradora de diverses cultures, i un rendiment elevat en les diferents àrees del currículum adquirit mitjançant l’ús vehicular de més de dos llengües, sinó també la capacitat de conviure en una societat multilingüe i multicultural*. (Direcció General d’Ensenyament. Ensenyaments en Valencià (SEDEV); Conselleria de Cultura, Educació i Esport, Generalitat Valenciana, 15-02-2007).
Esta definició d’educació plurilingüe i pluricultural partix d’una diferenciació entre plurilungüisme, tal com ha establit el Consell d’Europa en el seu marc de referència (Llengües Modernes. Aprenentatge, en senyament, avaluació. Un marc europeu comú de referència per a les llengües, 2001):
“El plurilingüisme, coneixement de diferents llengües, es diferencia del multilingüisme, la coexistència de més d’una lleguna en una societat determinada. El multilingüisme pot aconseguir-se amb la simple diversificació de les llengües oferides en una determinada escola o en un sistema educatiu, o estimulant els alumnes a aprendre més d’una llengua estrangera, o reduint la posició dominant de l’anglés en la comunicació internacional. A més, l’enfocament plurilingüe accentua el fet que l’experiència lingüística d’un individu en el seu context cultural augmenta de dimensió, és a dir, va de la llengua de la llar a la de la societat, i aleshores a les llengües i cultures en compartiments mentals separats estrictament i l’experiència directa), i no manté estes llegües i cultures en compartiments mentals separats estrictament, sinó que incrementa una competència comunicativa a la qual contribuïx tot el coneixement i l’experiència lingüística i on les llegües s’interrelacionen i interactuen”.
Seguint el Consell d’Europa -Beacco i Byram, 2003, edició revisada-, no s’ha d’entendre mai més l’ensenyament de les llengües com disciplines autònomes, sinó com una educació homogènia i diversificada dels aprenents al llenguatge i a les llengües.
El Marc Europeu Comú de Referència per a llengües representa l’últim escaló d’un procés que s’ha desenvolupat de manera activa des de 1971.
El MERC proporciona unes bases comuns per a l’elaboració de programes de llengua, orientacions curriculars, exàmens, llibres de text… per a tota Europa. Descriu exhaustivament el que han de fer els aprenents i què habilitats han de desenvolupar per a ser capaços d’actuar de manera efectiva. La descripció també incluo el context cultural en que s’utilitza la llengua.
El MECR per a l’ensenyament de llengües plantetja una serie de preguntes:
Què fem realment quan parlem els uns als altres o quan ens escrivim?; què ens capacita per a actuar d’esta manera?; quines d’estes capacitats hem d’aprendre quan intentem utilitzar una llengua nova?; com establim els nostres objectius i avaluem el nostre progrés en el camí que ens duga de la total ignorància al domini eficaç d’una llegua?; com es realitza l’aprenentatge d’una llengua? i què podem fer per a ajudar-nos a nosaltres mateixos i ajudar a d’altres persones a aprendre millor una llengua?
El Consell d’Europa es preocupa per recolzar els mètodes d’aprenentatge i ensenyament que ajuden tant als estudiants jóvens com als adults a desenvolupar les actituds, els coneixements i les habilitats necessàries per a arribar a ser el més independents possible a l’hora de pensar i actuar i, al mateix temps, més responsables i participatius en relació amb altres persones. D’aquesta manera, el treball contribuix a fomentar la ciutadania democràtica.
Què han de fer els estudiants mitjançant l’ús de la llengua?; què han d’aprendre per a poder utilitzar la llengua amb la finalitat d’aconseguir eixes finalitats?; què els fa voler aprendre?; què tipus de persones són (edat, sexe, origen social i nivell educatiu, etc?; què coneixements, habilitats i experiències tenen els seus professors?; què accés tenen a manuals, obres de consulta (diccionaris, gramàtiques, etc) mitjans audiovisuals, ordenadors i programes informàtics?; de quant de temps disposen o quan estan disposats a emprar? Estas són algunes de les preguntes que ens fan plantetjar-nos als docents en llengües i, en general, als educadors de xiquets i adolescents en centres educatius, la lectura d’este informe-marc el·laborat pels experts a la llum dels nous coneixements i la nova realitat social pluricultural.
L’enfocament del MECR està orientat cap a l’acció i considera als usuaris i aprenents de llengües com a agents socials, membres d’una societat que tenen tasques (que no només són de llenguatge) per acomplir, en unes circumstàcies i en un entorn determintats, i en un camp d’acció concret.
L’ús i l’aprenentatge de la llengua comprén les accions que realitzen les persones com a agents individuals i socials que desenvolupen un ventall de competències generals i, especialment, competències comunicatives en llengua. Aprofiten les competències de que disposen en diversos contextos, amb condicions i limitacions, per a dedicar-se a activitats de llengua que inclouen processos lingüístics per a produir i comprendre textos en relació a temes en uns àmbits específics. Cada aprenent activarà les estratègies que li semblen més convenients per a l’acompliment de les tasques.
Uns canvis ineludibles inviten a un esforç ineludible: un canvi de paradigma educatiu implica un canvi en les nostres maneres d’educar. Ja no ensenyem: ells aprenen; nosaltres acompanyem: ells actuen, experimenten, són…
* http://www.edu.gva.es/ocd/sedev/docs/MECR.pdf
http://pladeformaciolinguisticotecnica.wikispaces.com/file/view/D01-LAX.pdf
